Franco, una víctima?

Us proposo que feu un exercici d’història ficció: imagineu que Francisco Franco, en comptes de morir envoltat de màquines i de l’equip mèdic que dirigia el seu gendre, el marquès de Villaverde, hagués mort en un atemptat d’ETA o de qualsevol altra organització armada. Eliminar el general va ser un objectiu que van plantejar-se des d’anarquistes fins a monàrquics, passant per falangistes descontents i determinats serveis secrets estrangers. Antoni Batista és autor d’un llibre on repassa aquesta qüestió i explica a fons, entre d’altres, l’atemptat fallit que va planejar la CNT amb ajut d’ETA l’agost del 1962 a Sant ­Sebastià. Per tant, no és una hipòtesi rebuscada, hauria pogut passar. Hi hauria menys acudits sobre Franco si ­hagués estat –tècnicament parlant– una víctima dels terroristes a més de ser el tirà que va imposar el seu règim repressiu?

Des que tinc ús de raó que sento acudits sobre el Caudillo. La tradició occidental, el sentit comú i les lleis no escrites de la sàtira han establert que riure’s dels poders és convenient i també han deixat clar que riure’s d’un poder absolut, injust i criminal és ­imprescindible des del punt de vista moral i polític. Contra el tirà de torn, s’hi val tot. Si és viu, perquè l’humor és una manera de vèncer el terror que vol imposar; si és mort, perquè cal ­celebrar que ja no pugui continuar fent mal.

Ara, en plena democràcia, l’Audiència Nacional ha condemnat una noia que va fer uns tuits sobre l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco a mans d’ETA l’any 1973, quan era cap del ­Govern de la dictadura, representant dels sectors més durs del règim i el preferit per a la successió. Aquests ­tuits poden fer gràcia o no, però aquesta no és la qüestió, òbviament. La qüestió és si Carrero Blanco és només una víctima d’ETA o si és, abans que res, una altra cosa, per exemple, el segon de Franco i, per tant, un dels màxims jerarques d’un sistema culpable d’empresonaments, tortures, execucions, delacions i exilis. Riure’s de les víctimes del terrorisme és ser in­fame i incompleix una de les regles del bufó: la valentia es demostra fent burla del fort, no pas del feble. En canvi, riure’s del número dos d’un dictador és indispensable en una societat oberta. Per això ningú no va condemnar els genials Tip y Coll quan van publicar un acudit del mateix estil sobre Car­rero Blanco en un llibre del 1984.

Aquesta sentència és un escàndol i l’expressió d’un clima regressiu en ­alguns àmbits. Una sentència que es dicta –per cert– a la mateixa Espanya que manté el Valle de los Caídos com a parc temàtic dels franquistes. ­Condemnen Cassandra Vera perquè consideren que les seves piulades són un “deshonor” i una “burla” a les ­víctimes del terrorisme, com si l’al-mirall fos representatiu de la majoria de persones que ETA va assassinar. I no és així.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.