Falsa guerra cultural

Es poden guanyar les eleccions i perdre el que es denominen guerres culturals o batalles per l’hegemonia. Ho explica molt bé Michael Ignatieff en les seves memòries polítiques. Però això no passa només al Canadà, esclar. A Catalunya, sense anar més lluny, tenim el cas de la llarga etapa de governs de Jordi Pujol: sempre va ser una estructura institucional sense suports en el món cultural, artístic i dels acadèmics socials, fins al punt que la creació de la Universitat Pompeu Fabra –projecte emblemàtic– va posar en clamorosa evidència l’escassa capacitat del pujolisme per generar complicitats. El polític convergent sempre s’ha mogut de manera insegura i a la defensiva en el món cultural i de les idees, llevat de l’etapa inicial de Max Cahner, que sabia molt bé el que volia fer, però tenia escassa cintura política per desplegar-ho. Per estalviar-se problemes, Artur Mas va confiar aquesta cartera a Ferran Mascarell, amb la qual cosa admetia –sense adonar-se’n– que el seu partit no havia pensat seriosament sobre un aspecte central de la vida pública. Un dia l’hi vaig dir a Jaume Ciurana, que –com Xavier Trias– tenia com a principal objectiu “quedar bé” amb els que sempre el van menysprear i combatre. Van haver d’esperar el conflicte de Can Vies i el show demagògic de Ciutat morta per adonar-se de l’error del seu plantejament.

Ara, l’emergència de Podem i d’Ada Colau projecta suposades batalles per l’hegemonia, que és un terme clàssic del marxisme que els comuns han tornat a posar en circulació, amb aquest gust que tenen per guarnir de retòrica pseudorevolucionària el màrqueting electoral. A Madrid, el fracàs de l’aposta d’Iglesias per arribar al poder per la via ràpida ha creat inquietud entre els seus votants. Per mantenir la tensió del relat podemita i acontentar les bases més mobilitzades, el líder de Podem ha demanat recentment que TVE deixi d’emetre misses. Un cop han aparcat sine die la il·lusió republicana (les enquestes diuen que la Corona recupera punts entre “els de baix”), els guionistes de la formació morada han actualitzat les pulsions anticlericals, per diferenciar-se. És un recurs fàcil i tronat. Als enginyers de la nova política els ha fallat la vista: una cosa és oposar-se a un bus estrafolari de propaganda ultracatòlica que es desacredita sola i una altra –de ben diferent– és impedir que les iaies puguin seguir des de casa la missa del diumenge. La relliscada és típica d’allò que Bernard Crick anomena “política estudiantil”, que és –sigui dit de passada– la que sovint fa la CUP.

Més trellat té l’habilitat de l’equip de Colau a l’hora de simular guerres culturals a la capital catalana, una gesticulació que compta amb la col·laboració d’alguns sectors miops de l’independentisme. Casos com l’exposició del Born amb l’estàtua de Franco, el pregó de Pérez Andújar i la intervenció artística (carrets de supermercat) al Fossar de les Moreres han servit per construir la faula d’uns comuns cosmopolites assetjats per hiperventilats de l’estelada, útils per fer la caricatura. És un intent de reedició de la vella polarització maragallisme-pujolisme. Que hi hagi independentistes que piquen aquest ham diu més sobre certes febleses de convergents i republicans que sobre els mèrits dels comuns. Alguns activistes mediàtics del colauisme etiqueten aquestes topades (amplificades a les xarxes) com a guerra per l’hegemonia, però la cosa no té consistència. Sobretot perquè –malauradament– el procés ha tapat el que hauria de ser un veritable combat d’idees, propi d’una societat oberta i plural.

En aquest context, darrerament, s’ha produït una situació que, en canvi, il·lumina sense voler una anomalia preocupant del nostre país. Em refereixo al nomenament i posterior reprovació parlamentària de Vicent Sanchis com a director de TV3. Més enllà de la mecànica millorable de la designació i de la seva oportunitat, ha quedat clar que –segons alguns– el principal problema del periodista escollit és no respondre al retrat robot que encaixa en l’hegemonia real i confortable a Catalunya. Si Sanchis fos considerat d’esquerres, la polèmica hauria estat menor; en aquest cas, que l’escollit sigui partidari de la independència no és el gran obstacle, excepte per a Cs i el PP, partit que –recordem-ho– va col·locar l’ex-cap de premsa de Sánchez-Camacho a dirigir TVE. Els socialistes, els postcomunistes i els cupaires no haurien reprovat mai algú amb segell oficial de periodista progre, perquè aquest és el món donat per descomptat, el món “normal”. Són menys legítimes les posicions de Sanchis que les dels periodistes que Iceta, Coscubiela i Gabriel troben propers?

Cap país pot funcionar amb normalitat si només uns tenen dret a expressar les ­seves idees sense ser penalitzats. Reprovar un professional pel seu pensament és sectarisme. I és també la prova més rotunda que és urgent fer la batalla cultural i de les idees sense les clàusules d’exclusió, les censures i les trampes posades pels que fa anys que s’atorguen l’exclusiva de la raó, de la veritat i de les intencions ­nobles.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.