La por del corrupte

Ignacio González cau. És una peça més de l’oasi madrileny d’Esperanza Aguirre. El català no era l’únic oasi, esclar. Ni el valencià. Ni l’andalús. Ni el gallec, que mai s’esmenta. Com és que la ­Comunitat de Madrid ha generat tants espècimens fora de control? La premi Nobel Aung San Suu Kyi ha deixat dit que “no és el poder el que corromp, sinó la por”. És un bon punt de partida. Una hipòtesi: González tenia por, com Francisco Granados, com la vintena d’antics càrrecs po­pulars madrilenys amb assumptes pendents amb la justícia. Tenien por i per això es van corrompre. I de què tenien por?

Les telesèries nord-americanes ens han acostumat a una visió de la corrupció política que no ens serveix gaire per entendre el pessebre ibèric. Els nord-americans són de línia clara, fins i tot quan fan veure que no ho són, com a House of Cards. Les faules contemporànies en què els corruptes generen un univers de sentit que supera la malifeta són massa estilitzades per il·luminar les nostres notícies amb una mica de la veritat higiènica de l’artifici artístic. Els ianquis sempre acaben –inevitablement– arrossegant el conte de corruptes i serenos cap a la conspiració. És el pes de la història: que si Lincoln, que si Kennedy, que si Nixon, que si les armes falses de destrucció massiva… El corrupte és poca cosa si no és també un conspirador. No oblidem que la compra de vots va ser una pràctica habitual en la construcció de la democràcia nord-americana. La idea de la República era tan potent i tan sòlida que suportava aquestes disfuncions. En canvi, la corrupció estructural de la Restauració espanyola i el caciquisme van servir per aïllar una societat de la modernitat i menar-la, inexorablement, a la dictadura.

Quina és la mena de por que corromp el polític espanyol? Suposem, en primer lloc, la por de semblar im­bècil si no participa del festival. Suposem, en segon lloc, la por de quedar a la intempèrie, perquè la cadira no és fàcil de conservar. Suposem, en tercer lloc, la por d’assumir els límits d’una tasca que no té –no hauria de tenir– el tipus de recompensa d’altres activitats. I, com és lògic, la por del daltabaix i la foguera, que beu d’una tradició caïnita i picaresca, encara no refutada per l’assentament d’una nova cultura política que arrenca –siguem generosos– del 1975. És diferent el polític català, en aquest sentit? No gaire. Per exemple: darrere la dura confessió de Jordi Pujol sobre la deixa del seu pare el que hi ha és por. Molta por, llargament acumulada. L’expresident ho va explicar quan va comparèixer al Parlament.

Aguirre no va saber o no va voler contenir la por més corrosiva dels que formaven part del seu cercle de confiança. Avui, la por ocupa, tal vegada, tot l’espai de l’ambició en aquells que exerceixen el poder sense adonar-se de la seva irrellevància.

Categories: Articles, del Carrer, Política, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.