Angoixes de França

No serveixen els apunts que te­níem. No serveixen els esquemes guardats. No serveixen, potser, ni algunes paraules de les que fem servir. Els resultats de les elec­cions presidencials franceses ens forcen a repensar moltes coses, com va passar amb la victòria de Donald Trump als Estats Units. A vegades, des dels diaris, sembla que faci mandra reconèixer que anem a les palpentes i que la realitat ens deixa en fora de joc. Ens agraden les explicacions tranquil·litzadores i ara no en tenim. Per sortir del pas, aixequem acta d’una evidència: hem explicat els motius dels votants de Marine Le Pen però no hem anat més enllà. Perquè les nostres idees generals actuen –no poques vegades– com una cortina que oculta informa­cions significatives.

La professora Nonna Mayer –entrevistada a la revista El Temps per Nicolas Tomás– explica que la majoria de votants del Front Nacional culpen de la seva situació la im­migració i la globalització, que identifiquen amb el projecte de la Unió Europea: “Ho ­veuen com una amenaça econòmica, cultural i política. És a dir, ens roben els llocs de treball, la identitat i l’Estat-nació”. Le Pen apareix davant de molta gent com l’únic ­escut contra unes inèrcies que els fan més pobres, més irrellevants i menys francesos. El vot lepenista és un vot a la defensiva, a més de ser un vot de rebuig, de malestar i d’orgull ferit.

La meitat de França on el Front Nacional guanya a les urnes apunta cap un problema que travessa la complicada situació econòmica i social de l’Estat veí, que no és altra que la crisi de la identitat francesa. El votant que se sent amenaçat per un món que no entén i que veu hostil també es pregunta qui és i què és. No és una pregunta metafísica en aquest cas, és una qüestió pràctica que articula tot el debat polític. Una qüestió a la qual el populisme d’ultradreta ha respost amb un programa molt clar que denomina “preferència nacional”, etiqueta que resumeix totes les polítiques del Front Nacional: només els considerats francesos (segons el criteri d’aquest partit) tenen dret a les ajudes socials, als habitatges de pro­tecció oficial, als llocs de feina, etcètera. La República només ho seria per a aquells que encaixin en una definició identitària molt determinada i restrictiva. Un Estat de benestar a mida d’una imatge congelada de la ciutadania francesa. Es trencaria el mite d’una França universalista, il·lustrada i oberta, una pàtria acollidora, amb moments –val a dir– no sempre gloriosos ni exemplars, com ha quedat descrit en molts testimonis d’exi­liats de la guerra civil espanyola.

Anne-Marie Thiesse és autora d’un llibre d’obligada lectura en aquests moments, França. Quina identitat nacional?, un assaig que Editorial Afers ha traduït i editat molt oportunament. Segons la professora Thiesse, “des de fa un quart de segle, la immigració, designada com a principal problema de l’Estat i de la societat, concentra les angoixes d’una nació que, incapaç de produir una representació positiva del seu futur, s’estanca en el declivi present i la nostàlgia d’un passat embellit”. L’FN sap treure partit d’aquestes angoixes i d’aquest passat idealitzat, com ho demostren els nivells alts de fidelitat dels seus electors. En aquest context, Macron –que suscita més odi en certa esquerra antiliberal que Le Pen– és l’únic que gosa parlar del futur en termes constructius. La seva narrativa de campanya es basa en una certa ­esperança (modesta), però té una dificultat enorme: no servirà de res si no genera complicitats i grans consensos, sobretot amb els votants dels partits tradicionals, molt tocats però imprescindibles quan arribin les legislatives del juny. A Macron el demonitzen ­alguns com a suposat criat del sistema, un tipus de crítica fàcil que recorda els atacs que l’extrema esquerra feia a la socialdemocràcia durant la guerra freda.

Els problemes de França són molt particulars però també són els del conjunt d’una Europa occidental on la crisi econòmica ha fet saltar les juntes d’una cohesió social que refredava (i ocultava) les ten­sions identitàries. “Els debats contemporanis sobre la identitat nacional i la immigració –remarca Thiesse– qüestionen la distinció radical que ha funcionat al llarg de més d’un segle entre francesos membres de la nació i francesos subjectes de l’imperi”. A partir dels anys setanta, el tancament d’empreses, les deslocalitzacions i l’atur són factors que modifiquen la mirada sobre l’immigrant. No és casual que l’FN fos fundat el 1972. Segons la professora Thiesse, “la població que esdevé el blanc de les denúncies sobre la immigració cristal·litza, de manera impressionant, un conjunt de representacions negatives conformades al llarg de dos segles”. Els moviments de reislamització a Europa i el terrorisme gihadista han afegit més llenya a un foc que ja cremava.

El que passa a França sempre acaba arribant a casa nostra, d’una manera o altra. Les pors i els reptes dels francesos d’avui han de servir-nos per sortir de certes bombolles que ens impedeixen observar la nostra realitat quotidiana amb coratge.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.