Menystenir la violència de l’Estat

El món independentista català ha comès un error greu de judici, des del primer moment en què, a partir de l’any 2012, el moviment pel dret a decidir agafa embranzida i multiplica els seus partidaris. Em refereixo a l’error de menystenir els efectes de la violència de l’Estat espanyol en aquest conflicte. Crec que va imposar-se ràpidament la idea que, atès que som en ple segle XXI a Europa occidental, Madrid no aplicaria l’esquema del segles precedents: la repressió a càrrec de la policia i de l’exèrcit. Des de l’independentisme, s’ha pensat que la violència de l’Estat és només, per exemple, ordenar la Guàrdia Civil que tanqui col·legis electorals o procedir a empresonar dirigents polítics, situacions extremes i anacròniques. També s’ha constatat que la violència és  guerra bruta, sobretot mediàtica. Però no s’ha fet una reflexió més a fons i, per tant, s’ha analitzat de manera superficial l’adversari.

La primera i més important missió de qualsevol Estat constituït és preservar la seva existència i defensar-se en tot moment. Això és axiomàtic. El moviment independentista català és, des del punt de vista dels servidors de l’Estat espanyol, una amenaça objectiva a la mateixa existència de l’estructura estatal. En la mesura que hi hagi alguna possibilitat de secessió, els que formen part de les institucions de l’Estat posen en marxa tots els mecanismes possibles per frenar, aixafar i destruir aquesta amenaça. És cert que, fa cent anys, la metodologia hauria estat més dura, més directa i més cruenta que l’actual. Però això no significa que l’estratègia i les tàctiques del present siguin menys poderoses i menys efectives.

Escric aquest paper a finals d’abril. El procés català és obert encara i ningú no sap com aniran les coses a partir de setembre. Amb tot, estem en condicions d’anotar que l’Estat espanyol ha delegat la batalla principal contra el moviment independentista al Tribunal Constitucional, als fiscals i als jutges. El paper que abans feien els exèrcits ara el fan els tribunals, amb l’acompanyament dels mitjans, que tenen la capacitat d’engrandir o silenciar els fets, i demonitzar figures públiques. S’han inhabilitat diversos polítics catalans, la qual cosa és més important que no sembla. Així mateix, l’Estat ha decidit perseguir judicialment qualsevol decisió vinculada de manera directa o indirecta amb la celebració d’un referèndum, fins i tot en les seves fases preliminars i preparatòries. Aquesta línia ha generat una gran pressió sobre polítics, funcionaris i empreses privades que són contractades per l’administració autonòmica catalana.

El Govern Rajoy ha volgut evitar la foto clàssica de la repressió armada de l’independentisme i ha triat un camí alternatiu que cerca el punt més feble del procés, fent poc soroll. Parlo del lligam sensible entre les decisions polítiques i l’aplicació administrativa d’aquestes. Dit d’una altra manera, Madrid ha intuït que, tot i el creixement espectacular dels partidaris d’una Catalunya independent, el Govern Puigdemont no té la força suficient per garantir que totes i cadascuna de les mesures adoptades per fer possible un referèndum siguin efectivament impulsades per la tecnoestructura de la Generalitat. Diguem-ho de manera més clara: és evident que ni tots els alts càrrecs ni tots els funcionaris de l’administració autonòmica estan disposats a posar en risc la seva feina i la seva estabilitat tot obeint unes ordres que, segons repeteix cada dia el Govern espanyol, entren en col·lisió amb el marc constitucional i poden donar lloc a procediments penals. Mentre la tecnoestructura que dirigeix Rajoy se sap segura i compacta per aplicar la força sobre qui sigui, la tecnoestructura que depèn de Puigdemont i Junqueras és un àmbit d’inseguretats, incerteses i controvèrsies on les lleialtats de la cadena de comandament es poden trencar fàcilment davant la disjuntiva d’obeir el dictat de Madrid o el d’aquí. Si aquesta tecnoestructura catalana no funciona com un sol home, serà molt difícil, per no dir impossible, d’organitzar cap referèndum impulsat pel Parlament i el Govern de Catalunya. Una altra cosa seria que la consulta passés a mans de la societat civil i fos una iniciativa estrictament popular, però això no serviria davant de la comunitat internacional i, a més, conduiria el procés a una pantalla que ja hem viscut: les consultes municipals no vinculants que van començar a Arenys de Munt i van celebrar-s entre el 2009 i el 2011.

L’Estat espanyol disposa de molts professionals ben preparats i seriosos que tenen un únic encàrrec durant tota la seva jornada laboral: assegurar que aquest Estat continuï i sobrevisqui a qualsevol desafiament, amenaça o crisi. Aquesta realitat ha estat poc apreciada pels polítics i per les bases de l’independentisme, que han confós algun ministre maldestre, incompetent o ridícul amb el conjunt de servidors públics que són responsables de la maquinària. Aquests professionals actuen sense dubtes perquè també saben que, ara com ara, és l’Estat espanyol qui disposa del monopoli de la violència legítima, que és un factor clau en qualsevol conflicte. En canvi, la Generalitat no disposa del monopoli de la violència legitima, només té unes competències policials que, arribat al cas, estan supeditades al que disposi el titular últim de la força, que és el Govern espanyol. Encara que certa retòrica independentista fa servir de manera constant el verb desobeir, el que ha passat –fins ara- és que tothom ha acatat les conseqüències que es deriven de l’ús de la violència legítima de l’Estat espanyol. Per exemple: les inhabilitacions de Mas, Ortega, Rigau i Homs han estat acatades pels interessats i pel moviment independentista sense que s’hagin produït actes de resistència que suposin un torcebraç amb els tribunals espanyols. Inhabiliten càrrecs triats democràticament i no passa res, aquesta és la realitat pura i dura.

Tot aquest panorama seria molt diferent si el suport social a la independència –no a un referèndum pactat- fos del 70% o més, en comptes de ser del 48 %, d’acord amb les xifres de les urnes del 27-S. Perquè, aleshores, la massa crítica del moviment tindria també una traducció clara en la configuració de la tecnoestructura de la Generalitat, de tal manera que el Govern de Junts pel Sí se sabria acompanyat per una majoria de funcionaris i d’alts càrrecs, de la mateixa manera que això també es veuria reflectit en un món empresarial menys poruc davant les advertències de Madrid i més compromès amb l’horitzó d’un marc nou. Però les coses són com són: l’independentisme té majoria parlamentària (poc estable, val a dir), té el Govern i té una alta capacitat de mobilització al carrer. Però no gaudeix ni del monopoli de la violència ni d’una majoria social prou ampla que li permeti assumir amb garanties d’èxit un xoc de legitimats frontal.

Estem aquí. L’independentisme català ha assolit una acumulació de forces molt important en termes històrics, però encara és insuficient per intentar certes sortides, sobretot sense tenir en compte la naturalesa real dels poders espanyols. L’objectiu d’una Catalunya independent necessita més múscul, més temps, més realisme i més intel·ligència. Necessita més política.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.