Maig del 68, mig segle buscant la platja

Els carrers van ser el teatre magnífic de la utopia. Una celebració de la llibertat que es va agradar ella mateixa. La posada en escena d’un altre món possible. Maig del 68. París. “Sota les llambordes hi ha la platja”. La pintada prometia el paradís després de la batalla. Portem mig segle buscant la platja.

Aquella revolució o revolta (o revolta que contenia una revolució diferida al seu interior) encara ens fascina avui. Per la seva força estètica, per la seva força retòrica, per la seva força crítica, i perquè els seus protagonistes eren els joves, convertits en nuncis descarats, irreverents i àvids d’un món nou. També ens atrau perquè va ser un moment en què les societats occidentals van fer un clic generacional sense precedents: les normes, les regles i els costums dels pares van caure a causa d’un vendaval d’energia. Una nova mentalitat s’expandia i fulminava velles rutines i creences molt arrelades. Tot havia envellit de cop i calia obrir les finestres perquè entrés aire fresc. La vida era en color.

Jordi Porta, que és un dels pocs catalans que va viure el Maig francès en directe (n’hi ha molts que no hi eren però parlen com si haguessin estat testimonis de tot allò), va escriure això en el seu llibre de memòries Anys de referència: “M’atreviria a dir que la majoria de les qüestions que han estat presents en la vida política i cultural dels anys posteriors i finiseculars es van plantejar, encara que d’una manera asistemàtica i desordenada, durant aquelles setmanes: la crisi de les organitzacions  tradicionals, especialment dels partits polítics i dels sindicats; les relacions jeràrquiques i, sobretot, autoritàries a la universitat i a fora; el necessari relleu de generacions en els llocs de responsabilitat; les relacions entre la universitat i la societat en el sentit de la seva funció social i en el sentit d’intentar respondre  a la pregunta de per a què i al servei de qui es preparava i treballava la gent; la incoherència ètica del capitalisme liberal i el fracàs del capitalisme d’estat o socialisme real; la massificació de l’ensenyament universitari; la condició femenina i el treball de la dona; la problemàtica del Tercer Món; la valoració de la creativitat i de la imaginació; la participació política; la necessitat de la interdisciplinarietat en el coneixement; la revaloració de la utopia…” Tot el que Porta enumera forma part del nostre present i la majora d’aquests elements són mainstream. Per tant, en certa manera, el Maig francès va triomfar, molt més que no es pensaven els mateixos que van creure tocar la Història durant aquells jorns d’aldarulls i proclames poètiques. No es va arribar a l’illa d’Utopia, però les petites utopies que van ser anunciades han canviat la fesomia del món que habitem.

Aquest seria un balanç, però seria incomplet. Perquè no subratlla que la revolució veritable es va produir en les ments, i va donar pas a un capgirament del valors que havien fet possible la reconstrucció del món després de la Segona Guerra Mundial. Hi ha una etiqueta que va fer fortuna per descriure el llegat de Maig del 68: postmaterialisme. Una etiqueta imprecisa, perquè el llegat d’aquella època va ser també -paradoxalment- un reforçament de l’hedonisme i del consumisme individualista. Des d’aquesta perspectiva, el moviment estudiantil era una reacció “romàntica” que encarnava un nou humanisme i feia una síntesi més o menys creïble de protestes que no s’entendrien sense la societat de consum de masses. La dreta i el Partit Comunista oficial ho van menysprear, ho van intentar frenar i ho van catalogar de xarampió petitburgès. Maig del 68 no va proposar cap programa polític i, de fet, no ho pretenia. Va fer una altra cosa: expressava un malestar profund i aquest malestar, al seu torn, assenyalava una ruptura cultural, moral i vivencial que va ser irreversible. Els rebels de fa cinquanta anys no tenien cap projecte polític, només tenien -i no és poca cosa- un “no” contundent (i ple de contradiccions) al món en el qual s’havien criat, edificat sobre la guerra freda, l’Estat del benestar i una nova classe mitjana sense precedents. Després, als anys setanta i vuitanta, va sorgir el postmodernisme i el desconcert davant la crisi dels grans relats i la crisi econòmica.

Aquella breu epopeia i el seu record periòdic han servit per organitzar, bé o malament, un cert debat d’idees. Per exemple, durant la campanya electoral que va portar Nicolas Sarkozy a la presidència de la República francesa -fa onze anys- el llavors candidat de la dreta va dir que volia enterrar el 68 i la seva herència, que ell relacionava amb el relativisme postmodern i el declivi de valors com l’esforç personal, l’orgull nacional, l’autoritat, el mèrit i el respecte a les normes. No pocs observadors van fer notar que Sarkozy és un típic producte de Maig del 68, la qual cosa indicava fins a quin punt tot es pot tòrcer segons les conveniències. En realitat, el polític amb afany renovador necessitava un fantasma fàcil per fer una mena d’exorcisme sobre la societat francesa. El problema de presentar el 68 com una fita a combatre és que el nostre món ha incorporat moltes de les transformacions que tot just despuntaven en aquell moment, des del feminisme a l’ecologisme, passant pel multiculturalisme, la renovació pedagògica, el pacifisme, l’humanitarisme, l’interclassisme i tantes d’altres. Ja ho hem dit abans: es va perdre la revolució però es va conquerir la ment de les futures generacions.

París ens il.luminava. Però també hi havia els joves de Praga, Mèxic i Califòrnia. Les revoltes tenien diversos escenaris i accents. Barcelona i tot Catalunya sempre ha estat pendent de París i potser per això el llegat dels altres 68 és més feble, gairebé introbable, entre nosaltres. Recordeu que els joves txecs -a diferència dels joves francesos- van sortir a jugar-se la vida contra els tancs del pacte de Varsòvia que havien envaït el seu país. L’experiència de la Primavera de Praga va deixar clar que els soviètics no contemplaven altre socialisme que el que es dictava des de Moscou. A París, l’esmena a la totalitat era, en el fons, una ganyota contra l’avorriment d’unes vides massa subjectes a un guió que es veia obsolet. En canvi, a Praga, els crits de llibertat feien referència a un torcebraç concret i tangible contra les forces de la tirania, de la mentida i de l’anorreament. Aquella llibertat formal que els joves francesos trobaven plena de defectes i mancances era, en canvi, un anhel cobejat per les multituds de Praga, amenaçades per un sistema que no era altra cosa que una immensa presó, on cada individu sospitava del veí. No, no era el mateix manifestar-se contra la guerra del Vietnam en una democràcia que plantar cara als tancs russos enmig del carrer.

El viatge a les fonts del 68 és una aventura arriscada, cal estar disposat a admetre que tots som i no som alhora hereus d’aquella etapa. Però podem escollir on posem l’accent. Per exemple: si no assumim la lluita activa contra tota forma de censura estem traint el millor del llegat del Maig del 68, del de París i del de Praga. La censura no és una mera hipòtesi ara i aquí, és una realitat tòxica que -malauradament- ha reviscolat des de fa molt mesos i que ens assenyala l’aluminosi que afecta el sistema que es va instaurar a Espanya després de la mort de Franco. Ens cal actualitzar aquella actitud dels estudiants del 68 per fer front a nous abusos, noves arbitrarietats i nous comportaments autoritaris que intenten empetitir i empobrir les nostres vides i posar-les en gàbies, sota formes de control cada cop més eficients.

Guy Debord, pare del situacionisme -corrent que va influir notablement en el magma ideològic del Maig francès- va escriure al seu llibre més important, La societat de l’espectacle, que “l’espectacle, que és l’eliminació de límits entre el jo i el món mitjançant la destrucció del jo assetjat per la presència-absència del món, és igualment l’eliminació de límits entre allò vertader i allò fals mitjançant el rebuig de tota veritat viscuda sota la ‘presència real’ de la falsedat assegurada per l’organització de l’aparença”. Són paraules que, més de mig segle després de ser escrites, hem de qualificar de profètiques, atès el pes de la realitat altra que ens hem donat gràcies a l’omnipresència de les tecnologies comunicacionals i relacionals, i atès el flux informacional que ens delimita i aclapara. Aquestes tecnologies i aquest flux reconfiguren les nostres existències, les nostres identitats i les nostres percepcions d’una manera extraordinària. Totes les categories bàsiques que hem donat per bones com a éssers socials són avui repensades sota la llum d’aquests fenòmens, a vegades sense temps per entendre de debò allò que ens està passant. En aquest sentit, el Maig del 68 sembla haver previst -haver intuït- tot el que encara no hem vist ni hem viscut. Potser els estudiants que corrien per París fa mig segle van somiar el futur i van ser com els extraterrestres arribats d’un planeta remot, situat a milions de milions d’anys-llum per davant del nostre temps i del nostre petit món.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.