Hem de debatre amb els feixistes? 

Trobo la següent reflexió, molt lúcida, en un text escrit per Hannah Arendt el 1945, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, en referència als mètodes de la propaganda nazi: “Allò essencial radicava en l’explotació de l’antic prejudici occidental que confon la realitat amb la veritat, i en la fabricació d’aquella ‘veritat’ que fins aleshores només podia ser definida com a mentida. Es per això que qualsevol debat amb els feixistes -l’anomenada contrapropaganda- manca completament de sentit: es com si haguéssim de debatre amb un assassí potencial si la seva futura víctima està viva o morta, oblidant completament que aquell home pot matar a la persona en qüestió i proporcionar així immediatament la prova que ell està en el cert”. Els nazis – conclou Arendt- van destruir alemanya amb aquest esperit, perquè volien demostrar que tenien raó quan deien que el poble alemany lluitava per la seva supervivència, una afirmació que era “una pura mentida” quan ells van començar a fer-se presents.

En essència, el feixisme no ha canviat de manera d’operar. Els nous populismes d’ultradreta (amaguin més o menys la seva filiació totalitària) han adaptat els mètodes nazis i els han implementat a partir de les actuals tecnologies comunicatives. Hàbils en la producció de missatges simplificadors, busquen les escletxes en els mitjans convencionals, on es beneficien del camp de joc que el pluralisme ofereix també als enemics de la democràcia. Els hereus dels feixistes dels anys trenta no tenen cap escrúpol a l’hora de comparèixer en tota mena de programes i espais, han entès molt bé que fins i tot l’emissora de ràdio més modesta és un lloc des d’on poden arribar a possibles votants.

Què hem de fer davant d’aquesta emergència de partits, grups i moviments que construeixen una alternativa per transformar les nostres democràcies en carcasses buides on les llibertats bàsiques seran retallades i els drets fonamentals seran vulnerats, mitjançant lleis, decrets i polítiques autoritàries? Més concretament, em demano si hem d’acceptar o no el debat públic amb els feixistes. No és una decisió fàcil, perquè no podem fer veure que aquest fenomen no existeix, ni tampoc podem minimitzar-lo amb l’argument pueril que sense la nostra atenció s’anirà desinflant.

L’assumpte interpel·la directament el periodisme i els mitjans de comunicació però, de fet, interpel·la el conjunt de la societat, començant pels partits democràtics i per tota mena d’associacions i actors civils. Imaginem un exemple: som cridats a un col·loqui sobre l’arribada de refugiats al nostre país i, entre els ponents, hi ha un representant d’un grup declaradament ultra i xenòfob. Què hem de fer? Exigir que aquest ponent sigui exclòs? Decidir que nosaltres no hi anem, per no fer-li d’altaveus involuntaris? No tenir en compte les seves intervencions i debatre deixant-lo sistemàticament de banda? Respondre totes i cadascuna de les seves afirmacions sense deixar passar ni un punt? No hi ha cap solució bona. El que acostuma a passar és que els partits democràtics no tenen més remei que acceptar la companyia d’aquest actor tòxic, perquè acostuma a estar emparat per la legalitat. La majoria de populistes ultradretans a Europa són legals als seus respectius estats, atès que les regles de joc protegeixen la diversitat ideològica, fins i tot quan aquesta pot posar en perill els fonaments de la democràcia. És la grandesa -hem acceptat- de la democràcia.

Fixeu-vos. A Espanya, és legal el partit Vox -una versió ultra posmoderna que s’inspira en Le Pen, en Trump i en elements de la tradició hispànica més rància-, que va assolir un resultat important a les eleccions autonòmiques andaluses i que podria entrar al Congrés dels Diputats en els propers comicis legislatius espanyols. També és legal La Falange, força que es pretén continuadora de l’organització feixista que va convertir-se en el partit únic del règim durant el franquisme. Aquestes i d’altres formacions més petites i menys conegudes es poden presentar a totes les eleccions i poden fer amb normalitat les seves activitats, malgrat el seu ideari destructiu i el seu discurs ple d’odi. La llei de partits aprovada l’any 2002 va elaborar-se amb la finalitat de prohibir Herri Batasuna i altres marques electorals afins, amb l’argument que eren partits que donaven suport a l’organització terrorista ETA, una mesura excepcional que, aleshores, va ser molt criticada des de diversos àmbits; aquesta llei, en canvi, no s’ha aplicat mai a cap partit d’ultradreta, ni quan els tribunals han provat que alguns dels seus membres i dirigents han ordenat o participat en accions violentes i crims de tota mena, inclosos alguns assassinats.

Els que voldrien convertir la democràcia en una altra cosa gaudeixen de la possibilitat d’anar repetint missatges molt inquietants  sobre la immigració, la població d’origen musulmà, les polítiques de gènere, la llibertat sexual, els drets dels treballadors, la llibertat d’expressió i de creació, l’escalfament global, els partits independentistes, el futur de Catalunya o l’article 155 de la Constitució espanyola. Els que no senten cap estima per la democràcia tampoc acostumen a sentir cap estima per la veritat ni cap respecte pels fets, la qual cosa ens fa tornar al començament d’aquest article: la mentida i la propaganda extrema com a motors d’una manera de conquerir el poder. Com podem debatre amb aquells que, per sistema, menteixen i es dediquen a la demagògia més primària sobre els problemes que més preocupen la societat? L’èxit electoral de Donald Trump a Estats Units ens ha ensenyat que l’atractiu de consignes molt simples no és fàcil de combatre des de la informació rigorosa ni des de la racionalitat més robusta.

Madeleine Albright, que va ser secretaria d’Estat amb el president Bill Clinton, ha publicat un llibre molt valent sobre el retorn dels feixismes, a la llum de l’arribada a la presidència d’una figura com Trump. A les seves pàgines, hi trobem aquesta observació: “en molts camps, el menyspreu ha arribat a ser el tret característic de la política nord-americana, i això implica que siguem reticents a escoltar la resta i que en alguns casos no permetem als altres ni tan sols expressar la seva opinió. En aquestes circumstàncies és impossible aprendre, però, a més a més, s’està creant un públic per als demagogs, que saben aplegar els humiliats i els ofesos perquè aboquin la seva còlera als altres”. Hem de pagar el preu d’escoltar els feixistes per salvar la llibertat d’expressió i el debat democràtic? El dilema és enorme.

El populisme d’extrema dreta té un objectiu que no amaga: arribar a les institucions per subvertir tot allò que ha format part, a Occident, dels grans consensos ideològics i socials posteriors a la Segona Guerra Mundial. És una onada reaccionària que estimula les pors i les incerteses per bastir la pirotècnia de les solucions màgiques que,  en teoria, reconstruiran un món de grans seguretats que ja no existeix, però que “els humiliats i els ofesos” volen creure que pot tornar d’un dia per l’altre. Els efectes indesitjats de la globalització i la desafecció política de la ciutadania són el camp abonat on creix aquesta demagògia. La repetició de consignes fa que les idees més absurdes acabin semblant creïbles a ulls de les masses.

L’assagista neerlandès Rob Riemen ha escrit un llibre molt afinat sobre el nou rostre del feixisme. Hi explica, entre d’altres coses, que l’escriptor Thomas Mann, durant una conferència a Los Angeles l’any 1940, va advertir el seu públic que “si alguna vegada el feixisme arriba a Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”. Una premonició colpidora i aplicable també al Vell Continent. L’autor de La muntanya màgica va ser testimoni de com Hitler i els seus havien conquerit el poder gràcies a l’ús més retorçat de la mentida i a l’exercici metòdic de separar les paraules del seu significat veritable. És una lliçó excel·lent, que potser respon una mica la difícil pregunta que ens fem en el títol d’aquest paper.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.