Mercat d’hivern

Manuel Valls ha fitxat, per al tercer lloc de la seva llista municipal, l’exministre socialista Celestino Corbacho. Immediatament, he pensat en una pel·lícula japonesa del 1973 que aquí es va titular Godzilla contra Megàlon. Les crítiques que antany va fer Rivera a qui va ser durant 14 anys alcalde de l’Hospitalet de Llobregat s’han convertit avui en ditirambes de gran color, perquè la política també és una escola de reciclatge i cada dia hi ha qui posa el marcador a zero. A l’altra banda de la memòria, l’actual ministre de Foment i secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, ha carregat contra aquesta operació i ha parlat de “mercat d’ocasió”, però s’equivoca; seria més propi i elegant referir-nos a mercat d’hivern, a imitació del noble esport de la pilota. Ja se sap que sempre fa mal quan algú de la família es passa a l’adversari. Però això forma part de l’espectacle.

Ábalos fa escarafalls davant la parròquia però sap que ningú està net de pecat en aquest comerç nerviós de segones i terceres oportunitats. Tothom pesca on pot. Fixeu-vos, Ramon Espadaler, antic lloctinent de Duran Lleida a la desapareguda Unió Democràtica, posa la seva petita organització, Units per Avançar, dins la candidatura del socialista Collboni, alcaldable per Barcelona, en la línia de l’acord que ja va signar amb Iceta per als comicis autonòmics del 21-D. La democràcia permet canviar d’opinió, de postura i de dentista, que són coses molt sanes, tot i que s’han de saber explicar perquè per això acostuma a plorar la criatura.

Entre la fidelitat sagrada a una marca i l’oportunisme del supervivent professional, hi ha una gamma rica de grisos pel que fa al compromís i la credibilitat del personal. Tothom pot passar d’un projecte a un altre, només cal observar figures com Ernest Maragall, Ferran Mascarell o Marina Geli, socialistes que s’han fet sobiranistes, com no pocs votants del PSC. Els conversos fan possible que la realitat no s’estanqui, la història ho acredita, començant per la transició democràtica, que no hauria estat possible si alguns no haguessin traït de manera intel·ligent el seu credo. Dit això, cal conjurar certs excessos, que ens farien emular algun veterà polític català, com aquell que va passar de trotskista inflamat a dirigent del CDS d’Adolfo Suárez, fins que va desembocar al pujolisme, on va ocupar càrrecs diversos, un camí de transversalitat tan peculiar que ara inclou el flirteig amb Valls, amb alegria.

El mercat d’hivern animarà el pessebre electoral, com ho faran algunes cares que provenen de la pedrera dels tuits, allí on tot s’aprima i banalitza. El canvi de bandera és legítim, sempre que s’argumenti de manera convincent. Corbacho puja satisfet al carro d’un exsocialista (francès i abans republicà) que, al seu torn, ha abraçat la causa d’una dreta que vol passar per liberal, però que es fa fotos amb els ultres i jura que no pactarà amb el PSOE. És un viatge que no s’explica fàcilment.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.