Col.lapsar Madrid o col.lapsar-se

Corre la idea, en diversos entorns, que els partits independentistes haurien d’aprofitar les eleccions generals del 28 d’abril per fer un resultat important que els permetés intentar bloquejar el Congrés dels Diputats o, en altres paraules, menar el poder legislatiu espanyol a un carreró sense sortida. Seria la tàctica del col·lapse institucional, inspirada en l’estratègia del “com pitjor, millor” i en la creença que traslladar la crisi catalana al cor del Madrid polític faria que l’independentisme en sortís guanyador. La tàctica del col·lapse té partidaris entre els postconvergents afins a Carles Puigdemont, en sectors d’ERC refractaris al gir pragmàtic i en la CUP, que per això es planteja de presentar-se per primer cop a uns comicis espanyols.

Els que acostumen a emprar el terme processista com a insult frisen amb la hipòtesi d’un inde­pendentisme que posi sobre la taula de Madrid aquesta alternativa: o dret d’autodeterminació o caos. O caixa o faixa. És un relat que, d’alguna manera, s’ha assajat amb el breu govern del socialista Pedro Sánchez, quan els mateixos diputats catalans que van fer possible la moció de censura contra Rajoy han accelerat (no només ells) el final de la legislatura. Que la tàctica del col·lapse agradi els dirigents cupaires és normal, ateses les característiques d’aquesta organització; van posar-la en pràctica amb èxit quan van vetar Mas com a president. El que sobta és que el col·lapse pugui ser contemplat per partits de govern i pacte.

Dins de l’espai postconvergent, aquest assumpte forma part de la pugna per confeccionar les llistes de les eleccions del 28-A, a més dels aspectes personals i el maneig de la situació dels presos. Enfront del PDECat hereu del realisme convergent hi ha els legitimistes unilateralistes que insisteixen a repetir –com més aviat millor– el xoc amb l’Estat; els primers veuen la reconstrucció i l’ampliació del sobiranisme vinculades a tenir un paper eficaç a Madrid mentre que els segons especulen amb un momentum heroic que inclogui molts focus de pressió. La diferència substancial és que uns coneixen com funciona la maquinària de l’Estat i els altres no en tenen ni idea, un factor que ja va ser determinant en la presa de decisions al màxim nivell durant la tardor del 2017. El desconeixement de l’adversari ha estat un error majúscul de la majoria de líders del procés, un fet només compensat per la ignorància espectacular de les elits espanyoles respecte del nou independentisme.

La tàctica del col·lapse institucional presenta, pel cap baix, tres problemes objectivables. Primer: si no hi hagués acord de governabilitat possible al marge dels diputats independentistes, la repetició de les eleccions seria un desenllaç (el mal menor) que tots els grans partits espanyols acceptarien, un escenari que també sotmetria les formacions i les bases sobiranistes a un estrès excepcional. Segon: el discurs del col·lapse a Madrid pot ser atractiu per al sector més radical de votants però pot allunyar molts electors independentistes que esperen alternatives que no remetin constantment al gest sacrificial i agònic. I tercer: l’independentisme ha de mantenir contactes oberts –aquí i allà– amb els comuns-Podem i amb els sectors socialistes més proclius al diàleg, un objectiu difícil de conjuminar amb un bloqueig sistemàtic a les Corts espanyoles. A més d’aquestes tres circumstàncies, posar totes les energies a provocar un col·lapse al Parlament espanyol no sembla ­gaire compatible amb ampliar la base so­cial ni amb reforçar la con­fiança de la societat civil catalana en els governants independentistes a la Generalitat. Sense comptar –afegeixo– amb les conseqüències negatives que aquesta tàctica podria tenir per al Govern Torra i el funcionament de les polítiques del dia a dia.

El catalanisme polític tenia dues potes: la defensa de l’autogovern i la voluntat de contribuir a modernitzar i regenerar l’Estat espanyol, sota la premissa que el segon objectiu afavoria mecànicament el primer. La normalitat democràtica posterior a la transició demostra que la posada al dia d’Espanya no evita que les velles pulsions centralistes revifin, ans al contrari. La voluntat de recentralització que Aznar exhibeix a partir de l’any 2000 posa en crisi el paradigma intervencionista clàssic del catalanisme, que queda superat a partir de la sentència del TC contra l’Estatut. Avui, quan l’in­dependentisme ocupa el lloc del nacionalisme autonomista, sorgeix la pregunta ­sobre el paper dels diputats catalans a ­Madrid. Atès que és evident que la independència de Catalunya no serà ni ràpida ni fàcil, ERC i el PDECat (o la marca que li posin) han d’explicar amb claredat per quin motiu demanen ara el vot en unes generals. La temptació de prometre un eventual col·lapse no omple el buit d’una veritable política de l’independentisme a Madrid.

Col·lapsar o col·lapsar-se? L’actitud del kamikaze donaria potser satisfacció efímera als que somien ruptures a balquena, però faria recular la credibilitat d’una idea legítima per al futur de Catalunya.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.