08 mar 2019 Fer cua, fer-se vell
Joan Capri en faria un monòleg dels seus i l’Eugenio una pila d’acudits. Sabeu que us feu grans quan aneu a una botiga de smartphones, tauletes, ordinadors i d’altres estris tecnològics quotidians i us poseu a la cua de les persones que demanen ajut perquè no saben com funciona això o allò, i tampoc són capaces de resoldre-ho des de casa, via consulta a un amic o un tutorial. Si l’establiment és un negoci com cal, uns joves amatents i amb molta paciència es fan càrrec del vostre problema i us salven la vida: recuperen contrasenyes perdudes, troben fotografies esborrades, us expliquen com sincronitzar diversos ginys i moltes coses més, totes d’una senzillesa espectacular quan són ells –ai las– els que ho fan.
L’altre dia, m’estava en una botiga d’aquestes i vaig observar –en menys d’una hora– que més de la meitat de clients que entraven eren dones i homes dels cinquanta en amunt, a la cerca –desesperada i urgent– d’auxili davant del petit drama tecnològic domèstic. Un senyor (que demanava constants disculpes a la jove que el despatxava per no saber fer no sé què amb el seu mòbil) em va regalar una mirada còmplice –desvalguda i fatalista alhora– que em va fer somriure. Vaig haver-me de reprimir per no fer-li una abraçada solidària i dir-li: “Tranquil, amic, jo també estic desbordat per totes aquestes collonades que, en teoria, ens han de fer més fàcil l’existència”. Afortunadament, quan els fills o els nets no poden treure’ns del tràngol, fem cua en un comerç especialitzat on, a canvi de passar per una mica rucs i més xarucs del que tocaria, ens eviten de quedar al marge de l’opulència comunicacional i connectiva que és el signe inexorable del nostre temps.
Però no totes les cues de gent gran tenen el to amable que acabo de descriure. Per exemple, hi ha entitats bancàries que han arribat a la conclusió que no hi ha res millor que obrir oficines que tinguin un aspecte a mig camí d’un tanatori finlandès i un restaurant zen. Aquestes oficines –on donen número de tanda– són publicitades com a llocs gairebé màgics, on podrem resoldre els nostres tràmits de manera més ràpida, eficient, sostenible i tal i qual. No dic que això no pugui ser, però hi he detectat problemes amb la gent gran, que tendeix a naufragar en un circuit circular de cues que, tutelades per nois i noies d’una joventut i energia exultants, no semblen desembocar en cap solució intel·ligible ni satisfactòria per a l’avi o àvia de torn. Els gurus que han parit aquesta mena d’oficines no crec que pensin seriosament que això és la millor manera d’atendre els clients que, precisament, no faran mai les gestions via internet.
Un amic del meu pare, enxampat en una cua bancària que tenia forma de bucle, va demanar-me ajut. Vaig sentir-me impotent, ho confesso. No vaig superar ni el primer obstacle de la gimcana.