ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Tot per al president
4976
post-template-default,single,single-post,postid-4976,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 mar 2019 Tot per al president

Carles Puigdemont ha aconseguit el seu objectiu: que les llistes
de totes les pròximes eleccions –espanyoles, europees i municipals– siguin fruit de la seva voluntat, com ja ho va ser la candidatura al Parlament que va presentar-se als comicis del 21-D amb la marca Junts per Cata­lunya, on els seus fidels són majoria. D’aquesta manera, el líder a l’exili controla completament, des d’ahir, l’espai postconvergent, d’on ha purgat sense ma­nies els que van fer possible la moció de censura contra Rajoy, que ell no volia. El seu partit, la Crida, va a les urnes per la porta del darrere. De facto, el PDECat s’ha dissolt en l’artefacte i en la lògica de l’home de Waterloo, gràcies a una operació on s’ha vist, novament, que els quadres convergents –sobretot els vinculats al món institucional– afavoreixen sempre qui mana. També les apel·lacions als presos i exi­liats han contribuït a frenar qualsevol debat de fons, en benefici d’un clima emocional on qualsevol discrepància és susceptible de ser catalogada de traïció.

Bonvehí i Bel s’han quedat per donar sensació de calma a la parròquia i maquillar aquesta OPA hostil. L’ultimàtum de dissabte des de Bèlgica era inequívoc: si
la direcció del PDECat no feia
el que tocava, Puigdemont ti­raria pel dret. Les primàries del PDECat no han servit de res. Per darrere dels presos caps de cartell simbòlics a Barcelona, Tarragona i Lleida, les dues veus efectives a Madrid seran Laura Borràs, del club del president Torra, i Míriam Nogueras, vice-presidenta del PDECat, del nucli dur de Puigdemont. Elles defensaran l’estratègia de bloqueig al Congrés dels Diputats, un discurs que –paradoxalment– no té res a veure amb el que, des de la presó, fa el cap de llista per a Madrid, Jordi Sànchez, a qui agrada “l’acció política en positiu” i considera que “la majoria del poble volem solucions i no actituds de bloqueig”. Sànchez, que és pre­sident de la Crida, ha marcat més d’un cop distàncies amb alguns missatges de Puigdemont, i mostra un tarannà més pragmàtic. D’altra banda, s’ha sabut que l’activista no tenia cap incon­venient a mantenir Campuzano com a número dos. La presó, però, posa silenciador a moltes discrepàncies internes.

Puigdemont, que serà el número 1 a les europees (no se sap si fent coalició amb el PNB), ja té totes les cartes a la mà: presidència de la Generalitat, partit i candidatures, a més dels quatre presos que representen aquest ­sector. Tot al servei de la seva estratègia, que passa per buscar un “momentum” que permeti re­petir el que va intentar-se la tardor del 2017. Els acòlits de Puigdemont repeteixen la paraula “transversalitat” però una absorció no és el mateix que una aliança feta en igualtat de con­dicions. Expulsar i bescantar les veus partidàries del realisme, del matís, de la mirada llarga i de fer política redueix el perímetre d’aquest projecte, justament quan toca ampliar la seva base social. Veurem què hi diuen els electors.

Etiquetes: