04 abr 2019 Espanyolitat contra democràcia
Imaginem que un extraterrestre s’està llegint l’últim llibre de Francis Fukuyama, Identidad, i topa amb aquesta frase, a tall de conclusió d’un dels capítols: “L’ordre polític nacional i internacional dependrà de l’existència contínua de democràcies liberals amb identitats nacionals inclusives”. Imaginem, també, que l’extraterrestre de torn decideix aterrar a Espanya per comprovar sobre el terreny si les teories del pensador nord-americà tenen recorregut. I, finalment, posats a imaginar, tinguem en compte que el nostre pobre marcià provarà de veure-hi clar obligant-se a assistir als molts actes electorals que se celebren aquests dies, escoltant el que diuen els uns i els altres. Està la democràcia espanyola construïda a partir d’una idea inclusiva de la identitat nacional?
En vista dels discursos de campanya, no sembla que els polítics espanyols tinguin gaire en compte els consells de Fukuyama. Per Vox, la identitat nacional és clarament excloent (es defineix més per la molta gent que deixa fora que per aquells que considera bons espanyols) mentre que per Cs es tracta d’importar –tard i malament– el jacobinisme francès per forçar sense manies una homogeneïtat que no existeix. La dreta completa la seva oferta amb el neoespanyolisme constitucional aznarià, que Casado eleva a la màxima potència mitjançant l’amenaça de tancar o intervenir el que considera dissolvent per a l’espanyolitat, sigui això TV3, els Mossos d’Esquadra o, potser, els pessebres amb caganer. El líder del PP té el detall de no esmentar el “patriotisme constitucional” d’Habermas. Aquesta vegada, els populars es conformen que Alejo Vidal-Quadras (reencarnat en Cayetana Álvarez de Toledo) repeteixi que el nacionalisme espanyol no existeix sense que se li escapi el riure.
El PSOE sembla (sobre el paper i deixant Josep Borrell i diversos barons autonòmics de banda) disposat a entendre el que és una identitat nacional inclusiva, però tot és més trist a l’hora de concretar; per exemple, salten totes les alarmes i Miquel Iceta ha de rectificar després d’opinar sobre el que s’hauria de fer si un 65% dels catalans estiguessin a favor de la independència. A can PSC se sap perfectament que no hi haurà identitat inclusiva mentre no existeixi un projecte alternatiu d’Espanya.
A Podem conviuen moltes visions, sovint contradictòries. Des del clàssic esquerranisme que veu la inspiració burgesa en tot nacionalisme (tret que sigui llatinoamericà o africà, esclar) fins aquells que prometen una altra manera de fer Espanya, que faria –diuen– innecessària la secessió, o els que no descarten algun tipus de consulta pactada.
No hi ha identitat nacional inclusiva sense el que anomenem reconeixement. L’independentisme català creix –sobretot– per la falta de reconeixement de Catalunya més enllà de la descentralització i els seus avatars. La regressió centralista que es posa en marxa a partir de l’any 2000 cristal·litza en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut autonòmic del 2006. Això fa que milers de catalans que acceptaven el marc autonòmic decideixin deixar de ser espanyols, perquè se senten expulsats d’un edifici que contribueixen a sufragar, una cosa que els converteix en ciutadans de segona classe. Sentiments de maltractament econòmic i incomprensió cultural desemboquen en la sensació d’humiliació estructural. Per resumir, molts catalans s’atipen que la seva catalanitat sigui incompatible amb formar part d’un Estat que ha decidit desempatar i posar fi a l’ anomalia catalana. Aznar busca el desempat amb el nacionalisme català i, amb això, fa créixer a les urnes i en la societat l’independentisme, que passa del 14% al 48% en menys de deu anys.
Tenen raó els que diuen que Espanya no es pot governar amb la meitat de la població de Catalunya en contra. Per molta policia i molts jutges que es mobilitzessin, el fracàs polític es faria crònic i frenaria el conjunt de l’Estat. Per això és tan ridícul –a més d’inquietant– que alguns partits polítics prometin arreglar la situació amb un 155 permanent. La identitat nacional no és una cosa que pugui ser reduïda a l’esfera de l’àmbit privat, com si fos una religió que ha de conviure en un marc de pluralisme de creences. No ens hem d’enganyar. Fukuyama no ho fa: “La funció última de la identitat nacional és fer possible la mateixa democràcia liberal. Una democràcia liberal és un contracte implícit entre els ciutadans i el seu govern, i entre els mateixos ciutadans, segons el qual renuncien a certs drets perquè el govern protegeixi altres drets més bàsics i importants. La identitat nacional es construeix entorn de la legitimitat d’aquest contracte; si els ciutadans no creuen que formen part de la mateixa política, el sistema no funcionarà”. Més clar, l’aigua.
Si la meitat dels catalans no consideren legítim el contracte que els vincula amb l’Estat espanyol, l’avaria de la democràcia liberal espanyola perdurarà i s’agreujarà. Per això caldrà fer alguna cosa més que prohibir, amenaçar i empresonar, suposo. Els veritables patriotes espanyols crec que ho comprendran.